40 anys després de 1968

La idea de vida pròpia, ciment que lligaria els diversos 1968, pot entendre’s com una actualització de l’autonomia kantiana. Sí, ja saben, d’aquell l’home capaç de decidir i obrar per ell mateix. Es pot avui argumentar que les ganes de construir la pròpia biografia i l’esforç per no ser un més del «inmenso rebaño humano» es mantenen?

A excepció de Praga, el conflicte individu-Estat va semblar que es resoldria a favor de la llibertat. En qualsevol cas, hi ha una justificació moral inherent a l’exercici d’enfrontar-se al poder?

Ens trobem més segurs amb l’unilateralisme nord-americà que sota l’amenaça nuclear que va significar la Guerra Freda?

Del pensament generalista i la capacitat crítica hem passat a unes millors formacions tècnica i analítica. Amb tot, és o no és preferible disposar d’un coneixement més precís de les nostres societats i de la mateixa naturalesa humana?

Avui, quan més que mai la política va a remolc de l’economia, podem concloure que el capitalisme ha estat el gran beneficiat dels 68?

Són només la proximitat geogràfica i, per extensió, les influències de la cultura francesa, els factors que explicarien que, a casa nostra, dels 68 només es parli del maig francès?