Arrelats a la brisa

Arrelats a la brisa (2010), és una reflexió lírica sobre la dimensió transcendent de l’ésser humà, a partir del present del món actual i des de la perspectiva de vivències i impressions fixades en el record.

Francesc Pasqual se’ns presenta a la palestra amb el domini d’un ofici ben aprés que, amb el dret de tenir la seva pròpia història, les seves referències, la seva memòria i les seves sensacions, ens ofereix el que amaga en el seu cos, que són més records que no pas vísceres. Carl Jung cita un precepte d’alquímia medieval: “Ars requiret totum hominem”. L’art requereix la presència de tot l’ésser. El Francesc Pasqual troba les referències dels cels, del mar i les muntanyes perquè quedi la constància dels seus noms. Cada petjada del seu camí de Sant Gervasi o del seu camí de l’ermita de Sant Joan són el record inesborrable per a la joia dels mots del poeta. A través de la seva dicció, ens mostra la pàtria –que és la llengua– i, alhora, la infantesa. Sense el record de l’una i l’ús de l’altra, ens faltaria l’alè.

Del pròleg de Joan Callejón Cabrera, 2010

El llibre s’estructura en tres entrades:
Mirades silvestres | Aroma d’aire | L’arbre de les paraules.