L’advocat i el diable

Un parell d’hores més tard matava el temps assegut en un racó del Cafè de l’Òpera enfront mateix del Liceu, a la Rambla de la seva ciutat.

Aixoplugat entre les taules, sorrut com un mort, donava voltes a la delicada qüestió de la mafia russa. Per un moment s’imaginà en un qualsevol desconegut garatge d’un desconegut carrer sotmès als rigors d’un bufador industrial hàbilment manejat per un gegant d’aspecte caucasià.Tal volta el tal Rimsky, aquell rus misteriós insinuat a la vora del cadàver estripat del Clemenceau, presidiria l’espectacle des d’un confortable silló mentre degustava un Möet ben fred i unes gambes de grossos bigotis acabades de pescar. La calorífica sessió acabaria per deixar-lo més negre que un cuiro de pell de bou. Només al cap d’uns mesos es descobririen les seues restes soterrades sota una muntanya d’escombraries entre matalassos pixats, nines mutilades, rodes punxades i enormes ossos de pernil rossegat. Després, això sí, arribarien segurament els homenatges: el del col·legi de periodistes de Barcelona, el de les associacions de premsa franceses, el de l’Ajuntament de Perpinyà…