L’única mort

Com em dol haver perdut la cal·ligrafia, apresa amb tant d’esforç durant segles i segles! Aquest meu testimoniatge no podrà ser el mateix que si l’hagués escrit quan dibuixava les marques una a una, quan la meva mà creava del no-res els signes que li dictava el cervell. Totes les lletres i les paraules que utilitzo ja han estat escrites abans per explicar altres coses. L’art de la cal·ligrafia em permetia fer que cada paraula que escrivia jo tingués la meva marca, el meu traç. Com les cares que pinten els pintors, que són cares de persones que existeixen fora del quadre però que quan ells les pinten són noves del tot. Jo he vist a Venècia un senador enamorat que va fer que la cara de la seva dona la pintessin els millors pintors del seu temps, perquè perdurés per sempre el record de la seva bellesa. Va fer venir al seu palau el diví Ticià, (…).