Molt fràgil

Molt fràgil és un llibre que són dos llibres, pel preu d’un, una bona oferta: “Molt fràgil” i “Retrats“. Capgirant el títol ribià, podríem dir que tracten del foc i del joc.

El primer, “Molt fràgil“, fora el més greu, el del foc. Perquè parla del que tenim a dins, parla de les nostres pors.

En parla metafòricament, de les pors, però en parla també citant la paraula: potser la paraula por és la que més hi surt. En els 14 primers poemes, els que més parlen d’aquestes pors, hi surt 5 vegades la paraula “por“, 1 el quasi sinònim “temor” i 2 “tremolant” o “tremolor“; és a dir, en més de la meitat d’aquests primers 14: 8; o en més d’un terç del primer llibre, de 21 poemes.

I són unes pors molts actuals. Són les pors de la humanitat contemporània. Daniel Chandler (Imaginant futurs, dramatitzant pors: el retrat de la tecnologia a la literatura i el cinema, 1994) considera que la literatura i el cinema reflecteixen quatre pors envers la tecnologia, que és com dir quatre pors de la humanitat present davant el món actual: la por de saber massa, la por de perdre el control, la por de perdre l’ànima (en el sentit que li vulgueu donar, l’essència, la individualitat) i la por de ser suplantats (ho podrien representar Frankenstein, 2001, El xou de Truman i a IA). La “molta fragilitat” del llibre reflecteix aquestes pors o algunes de semblants. Potser interpretar-lo des d’aquest punt de vista pot semblar ganes de fer entrar els poemes per la cabota, però ho he vist així.

Deia que el llibre permet més d’una interpretació. I això malgrat l’aparent transparència, l’aparent facilitat. I certament és força transparent i no oposa més dificultats de les imprescindibles, però transparència i facilitat no volen dir superficialitat. I que quedi clar que l’aparent facilitat és un mèrit literari. I una alteració en la transparència no ha de ser cap defecte: alterar la transparència d’un vidre el transforma en un mirall.

Aquest acte de presentació s’ha anunciat, com un dels poemes, “De cara al mirall”. I som a la sala dels miralls. En Carles Ill fa servir la imatge del mirall, com els d’aquesta sala, una superfície que pot reflectir totes les profunditats. El truc estar a entendre les regles del joc. Com en aquella famosa novel·la de l’Alícia a través del mirall, la manera d’acostar-nos al seu fons és retirar-nos; la manera de fugir de la imatge reflectida és acostant-nos-hi, submergint-nos-hi.

He llegit els poemes del primer llibre, “Molt fràgil”, com una reflexió sobre aquestes quatre pors, i així els he anat classificant. Per comentar-los, una manera era reordenar-los segons aquesta classificació, però penso que és millor seguir l’ordre real, perquè al llibre estan més sàviament ordenats. És l’ordre que hi ha volgut posar l’autor. I així veurem que hi ha una progressió, no és una simple descripció d’aquestes pors, que ja seria molt, sinó que al capdavall Carles Ill ens mostra que la poesia és útil per a conjurar-les o si més no consolar-nos-en, o per a entendre-les, si més no per al poeta, i cal confiar que per a nosaltres també.

1. “Molt fràgil”: aparent estabilitat, “Un paisatge assenyat”, “perfecció [que] convidaria/ fins i tot a callar,/ si no fos per aquest títol”: tot és molt fràgil doncs: ens ho anuncia ja al primer poema. Inseguretat davant la fragilitat, davant una realitat que se’ns escapa. Constata pèrdua del control.

2. “Càsting”, materialitza la por de ser suplantat. És el vell tema de l’altre, però en aquest cas d’un altre que et pot suplantar: la por “que un altre abans que tu faci millor de tu”. Un vers extraordinari, remarcat al pròleg de Màrius Sampere.

3. “De cara al mirall”, entrem en un bloc de poemes sobre la por de perdre l’ànima. “Primer, t’hi reconeixes”, però alerta, “Tu no ets allò. Allò ara pot fugir”, “… ja només ets la por/ que tot ho mira i mai no entendrà res”. I, com aquell petit príncep que ens recordava que “l’essencial és invisible per als ulls”, conclou que “la vista veu molt poca cosa”. (Por de perdre l’ànima?, o també el control?)

4. I del mirall passa a “L’ombra” a la paret. Un poema trasbalsador. També comença constatant que en som amos i la fem bellugar com ens belluguem. Però també aquesta seguretat és fràgil: la realitat no som només nosaltres: “tens por de ser, de fet,/ un cos opac interceptant la llum”. Por de no ser tu mateix, por de perdre l’ànima.

5. “Entreson” (endreçat a Joan Maragall). “Un bon moment per descobrir qui ets”, però un moment també extremament fràgil. No te n’adones, i “Ja s’ha acabat el temps”. Por de perdre l´ànima.

6. “Paramnèsia” (pertorbació de la memòria que fa que no puguem recordar el sentit propi dels mots). La por de perdre el control, i, en la mesura que la memòria és la nostra individualitat, por de perdre l’ànima: però ni “un record menut” que ens “retornés al somni dels sensats”, és a dir, ni allò que sí que vam ser, el record, no ens serviria.

7. “Virtual” rebla el clau, potser la por de perdre l’ànima, en aquest cas la por del possible engany de les paraules: “I si amb paraules hem bastit un pont/ d’enganys”?

8. “Consulta”. Entrem al bloc en què introdueix també por de perdre el control. Ens interpel·la: “No hi ha vegades que notes que et canses,/ que voldries fer pausa…/…/ trobar l’interruptor sense aturar-se/ a tremolar pensant en la tornada?” La por de perdre el control, aquí més aviat la por de deixar de tenir por i així perdre el control.

9. “Eternitat”: un aparent joc superficial, “Jo puc aprofitar per inventar-me/ que em moro […] i continueu parlant”, al capdavall ha demanat “un favor:/ després […]/ parleu de mi…”; així imagina l’eternitat, per la por de l’oblit, por de deixar de ser, por de perdre l’ànima. (Poema recitat aquest matí pel germà, Joan Ill, en memòria del pare, davant de la mare.)

10. “M’imagino”, “Potser serà com quan eres un nen” i “la son [….]/ deixava mig escrita la fi d’aquell paisatge./ Però potser no hi haurà temps de res”: la por de la pèrdua definitiva del control; continua la por de l’anorreament, com a l’anterior.

11. “Penso”, por de perdre el control: “… fa l’efecte/ que no pot ser altrament. Fora com perdre/ la salut […]/ I això és molt perillós[…]”; “potser em trobaran groc, garratibat:/ m’hauré enxampat pensant el que no penso”. (Potser convindria dir-lo sencer.)

12. “Verí”: por de perdre el control, fins i tot escrivint o pensant: l’escriptura, “…aquests traços que recorren el buit”, és verí; “Pensament, amic de marbre/ no ets sinó l’enemic/ que corromp carn i ossos”. Por de les eines pròpies: pensament i paraula.

13. “Espiral” hi incideix, però introdueix un conjur per recobrar el control: “has de fer alguna cosa i no/ pensar que has de fer alguna cosa…”

14. “Teràpia d’onze versos” Desig que no calgués passar l’experiència darrera: “N’hi hauria d’haver prou imaginant la dansa/ que la mort improvisa”, por de saber massa? “Que no calgués […]/ si al capdavall la porta sols amaga el mirall/ on viu el rostre líquid de la por.”

15. “Metàfora” tanca el bloc de les pors: “el futur, de vegades, té el costum/ de fer-se veure abans d’haver arribat/ […]. I fa riure que un s’enyori/ d’allò que ni tan sols ha tingut temps/ de deixar rastre”. Por de perdre el control, que el futur ens faci enyorar allò que encara no hem tingut. (També se’n diu paramnèsia, d’aquesta falsa percepció d’haver viscut una situació nova.)

16. “El futur”, en canvi, el tema ja no són les pors: seducció alhora pel que vindrà, que “té la flonjor del núvol./[…] canvia,/ indefinidament”; rebuig del passat, “un gos vell/ amb males puces”.
En aquests darrers poemes, alhora que expressa les pors, les conjura, com a 17. “Visió”, que en un altre vessant, com “Espiral”, és un conjur per a recobrar el domini, el control.

18. “Res de nou”, potser l’ha recobrat? Sensació de renaixença, potser injustificada, molt fràgil: “Res de nou sota el sol./ Com és, doncs, que ara et sents/ com si diguéssim,/ acabat de parir?”

19. “Poesia de confessionari”, accepta que potser és un autoengany: “M’estimo més/ empassar-me la bola/ del propi engany”, al capdavall per fer del “vers el coet/ que esclata amb més colors/ dels que la festa prometia”: un engany útil per a donar algun sentit, ni que sigui tan fràgil com un castell de focs.

20. “Agredolç”, constatació lúcida de la fragilitat d’aquesta seguretat guanyada: “Triguen poc a engrunar-se els metalls del plaer/ […] I sempre tinc a punt/ el bagul dels bons endreços/ per si cal desar-ho tot a corre-cuita”. Tornada al tema inicial i constant, la fragilitat.

21. “Sac”. Tot és fràgil, revellit, tot es corromp, fins els versos: “No sents com vessen/ de brutícia els laberints/ que les vocals inventen?”. Respon amb un “no”, es nega a deturar-se. Només queda continuar, sense esperança i sense ressentiment: “He marxat/ sense dir/ ni que us bombin”. Un cert equilibri escèptic, potser vençudes, conjurades, les pors.
(I potser al capdavall tota aquesta interpretació que n’he fet no és més que un exercici intel·lectual, però m’ha servit per a demostrar, per a demostrar-me, que els poemes de Carles Ill són útils per a descriure i conjurar una realitat profunda, les pors contemporànies. I potser per a ajudar-nos a conèixer-les i entendre-les, i conèixer i entendre les pors és un primer pas a vèncer-les.)

El segon bloc, Retrats és el bloc del joc, sense el caient unitari del primer bloc, alguns poemes com exercicis d’estil: sonets, sextines, monorims, cançons, pastitxos, homenatges a personatges de la mitologia popular: Tintín, Dràcula, la criatura de Frankenstein i el seu creador.
Hi ha poemes sobre perdedors (1, 3, potser 4, 5, 6…), però com aquell Xarlot que sempre es venjava amb una puntada de peu al cul, també tenen les seves petites venjances. Potser, més que el perdedor Xarlot, l’heroi de Carles Ill és Buster Keaton, que sempre se’n surt, per no dir el triomfador Lloyd. El to fa que, tot i parlar de vençuts, no hi hagi drama. Alguns poemes encara parlen de les pors conegudes: por de perdre l’ànima (7):

7. “Al supermercat”. Un dístic final extraordinari: “En ‘quest mar de coses bones/ se m’hi ofeguen les persones”. Por de perdre l’ànima? Potser sí, però li treu drama la forma enjogassada. Màrius Sampere el remarca justament al pròleg o por de saber massa (5):

5.”Oració”. Podríem dir que se l’ha deixat de posar entre els de la por de saber massa: “No fóra saludable moure un dit/ sabent què es cou alhora en mons llunyans”, si no fos pel to irònic. Una acceptació joiosa de les limitacions humanes, com al poema de Màrius Sampere que diu: “El verb exhaurí Déu, i tu no ets Déu,/ doncs no pots exhaurir-te. Vés més enllà,/ més enllà del verb.”. Gairebé un elogi dels personatges modestos. Fins i tot la mort és “un mutis que ens surt, si ens ho permets,/ divinament”, però el to enjogassat fa que no hagin d’anar al primer bloc. El joc unifica aquest segon llibre.

1. “Filosofia infantil”. Un sonet de catorze decasíl·labs, com el següent, “55 minuts”. La filosofia, més que infantil, és sobre l’infant: “Més endavant et caldrà ser el joguet/ del temps”; un pensament que recorda el d’un poema d’El tomb de l’any de Carner (uns nens que miren joguines en un aparador, “les galtes fines,/ que prou seran joguines/ d’inconeguts destins”). Però en aquest Carles Ill recomana: “Venja’t llavors d’aquest nen […] girant de l’inrevés aquest sonet”.

3. “Murano”. Tema social, el vell que “no estava previst”, que ven postals als turistes. M’ha fet pensar en un bell poema de Francesc Parcerisas que parla d’una vella a la porta d’un museu. En Carles Ill té més mala llet: com al de l’infant, també aquest vell que ven postals “amb aquest mercadeig […]/ se’n venja i en gaudeix”.

4. “Tintín”, un Tintín que ja no és el bordegàs ingenu del còmic; en un bar, amb “el cor mal dibuixat”, aferrat “a la llarga aventura de l’alcohol”. Tanmateix “… la cua del seu gos reclama/ buscar la llum d’una vinyeta clara”.

6. “Inventari prevertit”. Joc d’imatges i paraules, figures potser vençudes però no derrotades, el to fa que no hi hagi drames. El primer vers ja diu: “Un nen apallissat que du una samarreta de Superman”, i el dístic darrer: “A la bragueta oberta,/ una platja deserta.”

8. “Al terrat”. El tema del doble, un tema clàssic de la literatura (Sarsanedas, Borges), que ja ha tocat des de la por a “Càsting”, aquí molt i molt ben tractat, com un joc, sobretot per la brevetat. Val la pena llegir-lo sencer: “Un nen mira aquest terrat,/ al terrat d’aquí al davant;/ fa que juga a mirar un nen,/ des d’aquí, que s’ha fet gran.” És tot un conte, dit en quatre heptasíl·labs.

9.”Una altra oració”, més descarada i més contundent. El joc de paraules no li treu radicalitat: ara que sembla que no hi ha ateus i tothom és agnòstic, o fins ens volen fer respectar les creences més impresentables, conforta no ser l’únic ateu. I el motiu és la raó: “no puc ser teu./ M’ho diu la ment.” (Val la pena llegir-lo sencer.)

Del bloc darrer, 10. “Cançó manllevada”, 11. “Sextina de carnaval” i 14. “Catàstrofe monorima” són àgils jocs lingüístics, exercicis virtuosístics de constriccions, sàtires de la retòrica i la poètica, ben resolts amb humor.

Els dos penúltims, potser els més solemnes i formalment més ambiciosos del llibre, que potser sobten a l’apartat del joc però tampoc no encaixarien al més realista del foc: uns poemes sobre la literatura i sobre el cinema, sobre personatges literaris que gairebé encarnarien tot el llibre: Dràcula, la sensualitat, la creació poètica present en aquesta segona part, i Frankenstein i la seva criatura, la por de saber massa i de perdre el control, de la primera.

12. “Pel·lícula”. Dràcula, el vampir, producte literari. No és de les pors del primer llibre “… el que tems és que torni…/ la seqüència torni amb els dubtes apresos,/ […]: només lletres i lletres.” Parlem de cinema, parlem de literatura, que són la realitat per al personatge. Que fa un paper, i aquí podríem invocar el doble sentit de paper, com a rol o suplantació, o com a suport del text i del personatge. Però al principi ens ha dit “avances sense el text/ ben après. Tant se val. Les lletres són d’arestes/ mortals”, més perilloses que “l’estaca final”. Una imatge que ens pot suggerir la roja A de Joan Brossa. L’única arma del poeta són les paraules, les lletres, per a defensar-se del monstre. O per a crear-lo.

13.
“Igual”. Frankenstein, potser el compendi de tot plegat. És la por de saber massa æ”Allò d’ordir, badoc, enormes pensaments/[…], allò el devia perdre”æ, però amb el títol del poema, “Igual”, és qui vol crear-se un igual æ”Ja ho havia trobat: un artefacte viu,/ com ell, l’igual, mirall palpitant…/veure’s mirar, sentir-se oir”æ: més que la por de ser suplantat, el somni de l’artista, crear una obra viva. Però la creació és una feina dura, i “va fer tard”, “…Va escurar-ne les restes./ […]/ l’adverbi eixut, el moll condicional…”. Màrius Sampere al poema sobre continuar escrivit recomana “lliga verbs/ amb substantius”: aquí el poeta, dels verbs, ja només pot fervir el condicional; en lloc de substantius, només li queda l’adverbi. Parla, doncs, o també, de la creació literària. Però també parla de la llibertat de la criatura: el doctor ha fet “un nyap […] ben pensat”, mentre que “… Almenys jo alimentava/ la força de què em valc per destruir-lo a cops.” Una força potser brutal, és veritat, la criatura és maldestra i primària, però és el producte de qui “va inventar-me un destí” sense veure “que hi quedava atrapat”. Potser sí que tots som maldestres i primaris, però potser si anem sabent-nos desfer dels models de les pors i anem prenent el model del joc, de la creació, de l’art, no ens caldrà témer tant aquest món que al capdavall fem entre tots, i ens reflecteix i ens hi reflectim. Penso que aquesta és la lliçó del llibre. Si hi ha lliçó.

Aquestes són les coses que m’ha fet pensar la lectura de Molt fràgil de Carles Ill. Espero no haver descoratjat ningú de llegir-lo. I, en tot cas, al llibre trobareu un esclaridor pròleg de Màrius Sampere que sí que en sap de poesia i en parla amb paraules molt més autoritzades que les meves, i trobareu els poemes de Carles Ill sencers. Llegiu-los.

A. Munné-Jordà
Foment Vilanoví, 1-12-2001

ats”. Capgirant el títol ribià, podríem dir que tracten del foc i del joc.