Molt fràgil

Molt fràgil és un llibre que són dos llibres, pel preu d’un, una bona oferta: “Molt fràgil” i “Retrats“. Capgirant el títol ribià, podríem dir que tracten del foc i del joc.

El primer, “Molt fràgil“, fora el més greu, el del foc. Perquè parla del que tenim a dins, parla de les nostres pors.

En parla metafòricament, de les pors, però en parla també citant la paraula: potser la paraula por és la que més hi surt. En els 14 primers poemes, els que més parlen d’aquestes pors, hi surt 5 vegades la paraula “por“, 1 el quasi sinònim “temor” i 2 “tremolant” o “tremolor“; és a dir, en més de la meitat d’aquests primers 14: 8; o en més d’un terç del primer llibre, de 21 poemes.

I són unes pors molts actuals. Són les pors de la humanitat contemporània. Daniel Chandler (Imaginant futurs, dramatitzant pors: el retrat de la tecnologia a la literatura i el cinema, 1994) considera que la literatura i el cinema reflecteixen quatre pors envers la tecnologia, que és com dir quatre pors de la humanitat present davant el món actual: la por de saber massa, la por de perdre el control, la por de perdre l’ànima (en el sentit que li vulgueu donar, l’essència, la individualitat) i la por de ser suplantats (ho podrien representar Frankenstein, 2001, El xou de Truman i a IA). La “molta fragilitat” del llibre reflecteix aquestes pors o algunes de semblants. Potser interpretar-lo des d’aquest punt de vista pot semblar ganes de fer entrar els poemes per la cabota, però ho he vist així.

Deia que el llibre permet més d’una interpretació. I això malgrat l’aparent transparència, l’aparent facilitat. I certament és força transparent i no oposa més dificultats de les imprescindibles, però transparència i facilitat no volen dir superficialitat. I que quedi clar que l’aparent facilitat és un mèrit literari. I una alteració en la transparència no ha de ser cap defecte: alterar la transparència d’un vidre el transforma en un mirall.

Aquest acte de presentació s’ha anunciat, com un dels poemes, “De cara al mirall”. I som a la sala dels miralls. En Carles Ill fa servir la imatge del mirall, com els d’aquesta sala, una superfície que pot reflectir totes les profunditats. El truc estar a entendre les regles del joc. Com en aquella famosa novel·la de l’Alícia a través del mirall, la manera d’acostar-nos al seu fons és retirar-nos; la manera de fugir de la imatge reflectida és acostant-nos-hi, submergint-nos-hi.